Ha de ser molt difícil actuar initerrompúdament tots aquests anys al Teatre dels Somnis. Pero molt més triomfar al PC Fútbol amb que vai amenitzar bona part de la meva joventut. Estic desvetllant el meu secret, que era començar la temporada i fitxar automàticament a aquest monstre futbolístic perque em tragués les castanyes del foc. I sempre ho provaba amb equips cada cop més modestos per veure si l'estratègia no era infalible, pero res. Fins que l'órdago va ser definitiu, vaig agafar al Sant Andreu, em van donar un préstec estratosfèric (eren èpoques en que els bancs donaven més calers dels que demanaves) el vaig fitxar, vaig convertir el Narcís Sala en un coliseu de 80.000 espectadors, i  guanyar la Copa d'Europa va ser la conseqüència evident. Recordo que en la final contra el ParisSaintGermain el PC se'm va penjar unes 10 vegades, pero vai persistir i orgullós estaré sempre d'aquest triomf històric gràcies a la meva tossuderia, pero això és un altre història que potser algun áltre dia us explicaré amb més detalls.


Aquest home es dèia i es diu Ryan Giggs, i era el típic jugador que cada estiu sonava en les travesses a l'hora de fitxar pels principals clubs europeus. I és que la seva irrupció i la dels seu companys de fornada va remoure totalment els fonaments del futbol europeu. Sota les ordres de SirAlexFerguson, aquesta joves descarats (els Fergie Boys) van passar a ser el tresor més preuat d'un històric club (parlo del ManUnited, eh?) que a partir d'aquí tornaria a reviure èxits passats. Ells eren els germans Gary i Phil Neville, Paul Scholes, Nicky Butt, David Beckham i Ryan Giggs.

                                             Eric el Terrible, els Fergie Boys i destraler Keane

Passa que Giggsy és gal·lès, i ser futbolista gal·lès vol dir menjar-se els mocs amb la seva selecció. Com se'ls van menjar Ian Rush o Mark Hugues, i se'ls menjarà el nou heroi Gareth Bale. No va anar mai a cap Eurocopa ni Mundial, evidentment, pero ho tenia clar, ja que ell va ser capità de la selecció anglesa juvenil, pero més tard va renunciar per poder jugar de local a Cardiff i honorar els seus orígens. I què? S'ha cansat de guanyar títols. Podria enumerar-los tots i blablabla, pero com sempre, més valen unas imatges que mil paraules (lliure adaptació d'un tótem del refranero aspanyol)

Pero clar, tot té una explicació. Podeu pensar que el veritable motiu d'aquest post és que amb quasi 38 anys, farà 20 que juga al màxim nivell. Que sobreviurà esportívament a un altre monstre que es diu EdwinVanderSaar. Que ha renovat per 1 any més.... Ah sí, que dissabte pot jugar de titular a la final de Wembley. Pero no. Tampoc. A pocs dies de la finalíssima, se l'ha vist practicant el violí amb una tal Imogen Thomas mentre la seva muller i els fills afinaven el piano de casa.

                                              La professora de música amb cintetes beneïdes

Ryan Giggs, encara que perdi dissabte, que perdrà, és un fenòmenu.